CIUDAD DE DIOS Cidade de Deus. Brasil, 2002
Direcció: Fenando Meirelles.
Guió: Bráulio Mantovani, a partir d'una novel·la de Paulo Lins.
Durada: 130'.
Intèrprets: Matheus Nachtergaele, Alexandre Rodrigues, Leandro Firmino da Hora, Seu Jorge, Phellipe Haagensen, Jonathan Haagensen, Douglas Silva.
Gangsterisme a les faveles
Un dels esdeveniments internacionals més significatius dels darrers anys ha estat el triomf electoral de Luis Ignacio Da Silva, més conegut com a Lula, en les eleccions presidencials al Brasil. La victòria d'aquest sindicalista, dirigent històric dels partits d'esquerra, batallador incansable, l'ha convertit en un dels presidents sud-americans més populars i, en un fet sense precedents, un home humil, forjat en les trinxeres de la lluita i les reivindicacions del carrer, en el costat dels més desprotegits de la societat, ha arribat al lloc de representació més alt de l'escala de poder del Brasil. En un gest profundament simbòlic –també, perquè no dir-ho, amb una volguda càrrega mediàtica-, el flamant president Lula va voler que el seu primer viatge oficial després d'haver pres possessió del càrrec fos a un dels barris de faveles més deprimits del país. Ho va fer acompanyat de tot el seu govern, amb la camisa xopa de suor, trencant tota mostra de protocol, departint directament, favela a favela, amb la gent, i amb tot el seguici presidencial al darrera. Lula pretenia demostrar que haver arribat al poder no podria trair els seus principis i que volia aplicar una política solidària i de reequilibri social.
Precisament un dels barris de faveles més coneguts, l'anomenada Cidade de Deus, una enorme extensió de barraques construïda als anys 60 als afores de Rio de Janeiro, és l'escenari de la pel·lícula de Fernando Meirelles que, coincidint amb el triomf electoral de Lula al seu país, ha esdevingut un film clarament representatiu del Brasil que el seu president vol eradicar. Presentada al Festival de Canes fora de competició però en la secció oficial –Walter Salles, el director de Estación central de Brasil n'és un dels productors i en ser membre del jurat de Canes el film no podia lluitar per la Palma d'Or-, Ciudad de Dios es va convertir ràpidament en un dels films que va causar sensació al certamen, que va anar creixent en les cròniques festivalières, que tothom recomanava pels passadissos. La victòria de Lula en les eleccions mesos més tard no va fer més que reforçar aquesta sensació de trobar-se davant un dels films més significatius i sorprenents de l'any cinematogràfic.
I què té Ciudad de Dios per haver provocat tanta expectació? D'entrada és una pel·lícula que sorprèn per l'ambició dels seus plantejaments. No és estrany que els seus productors l'hagin venuda internacionalment com una pel·lícula en què es barregen aspectes de Amores perros –pel seu plantejament agosarat i per tractar-se de dos films centrats en ambients marginals, també per la densitat de les seves imatges subjugants–, Pulp fiction –per la seva enrevessada però milimètrica estructura argumental–, o Uno de los nuestros –per tractar-se d'una variant singular de les sagues de gàngsters tant del gust de Scorsese. Ja sabem que les comparacions sempre són odioses, però per una vegada, aquests enllaços promocionals de la pel.lícula no són gens gratuïts ni estan fora de lloc. Ciudad de Dios proposa doncs un recorregut de pràcticament trenta anys per la vida d'alguns dels joves d'aquests barris de faveles que comencen jugant a futbol i acaben traficant drogues i crivellant-se indiscriminadament amb una Magnum 48 a les mans. No és un film que jugui amb la truculència ni que cedeixi a la temptació de la violència gratuïta. De fet, Meirelles dóna mostres d'una gran contenció en aquest aspecte, tot i que, com Scorsese, quan hi ha una seqüència violenta, és seca i contundent, sense concessions ni filtres.
Un dels aspectes més lloables del film és la seva capacitat d'integrar d'una forma àgil una estructura enrevessada, amb personatges que van i vénen, amb constants canvis d'època. L'equilibri entre aquest fons i una forma subjugant, enlluernadora, magnètica, un autèntic tour de force que va convencent l'espectador i el va introduint en l'ambient de forma progressiva, no és només mèrit del director Fernando Meirelles, sinó també del guionista Braulio Mantonvani, que ha estat capaç de sintetitzar, de despullar narrativament la novel·la-riu de Paulo Lins, basada en les seves experiències personals al barri Cidade de deus, en què es basa la pel.lícula. Rodada de forma mixta en estudi i en els escenaris autèntics on succeïa l'acció, protagonitzada per actors majoritàriament no professionals sorgits d'extensos càstings realitzats per l'equip de producció del film, Ciudad de Dios ha esdevingut per mèrits propis, i també per les diverses circumstàncies extracinematogràfiques a les que ens referíem a l'inici d'aquest escrit, una de les pel·lícules més importants i inclassificables de la temporada.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
--------------
Projeccions: 22 hores · Zona Chill-out ·Gratuït · Plaça de la Mercé· BORRIANA
ORGANITZA: COL.LECTIU ESCLETXA
COL.LABOREN: JAMAICA music bar · Cafetería LES TORRES · Cafetería ESLA CAN CURRO · COLOR DE CALLE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada