| Pilar Sanpedro (psicòloga social)
Publicat originalment a "Disenso", nº 45, maig de 2005 En les nostres societats el suport d'una institució social bàsica, la família, es fonamenta en l'amor romàntic. Aquest amor romàntic, construcció sociocultural pròpia d'Occident, ofereix a les persones un model de conducta amorosa, que quan falla –i sempre falla- produeix la frustració i el desengany, i és un dels factors de la violència en les relacions de parella. Les dones són més propenses que els homes a creure en aquest mite, i les que ‘estimen massa’, és a dir, les que busquen l'amor romàntic obstaculitzat per l'elecció de persones difícils i agressives, tenen més possibilitats de ser víctimes de la violència i de consentir-la, perquè aquesta relació és la que dóna sentit a la seua vida. El nostre model social és el màxim legitimador d'aquests i altres comportaments i la violència domèstica serà el plat de tots els dies si no som capaços de qüestionar-nos el tipus de societat que genera maltractadors. Mentre en molts països els matrimonis són concertats prèviament, en les nostres societats el suport d'una institució social bàsica, la família, es fonamenta en l'amor romàntic. Aquest amor romàntic, construcció sociocultural pròpia d'Occident, oferix a les persones un model de conducta amorosa, que quan falla –i sempre falla- produeix la frustració i el desengany, i és un dels factors de la violència en les relacions de parella. Les dones són més propenses que els homes a creure en aquest mite, i les que ‘estimen massa’, és a dir, les que busquen l'amor romàntic obstaculitzat per l'elecció de persones difícils i agressives, tenen més possibilitats de ser víctimes de la violència i de consentir-la, perquè aquesta relació és la que dóna sentit a la seua vida. El nostre model social és el màxim legitimador d'aquests i altres comportaments i la violència domèstica serà el plat de tots els dies si no som capaços de qüestionar-nos el tipus de societat que genera maltractadors. Te vas porque yo quiero que te vayas, y a la hora que yo quiera te detengo. Yo sé que mi cariño te hace falta, aunque quieras o no, yo soy tu dueño. (Ranchera “La media vuelta”, José A. Jiménez)
Todo amor es fantasía: él inventa el año, el día, la hora y la melodía; inventa el amante y, más, la amada. No prueba nada contra el amor, que la amada no haya existido jamás. (Antonio Machado) Actualment, la violència domèstica s'ha convertit en una qüestió amb una dimensió pública major que en altres èpoques a causa de la gran quantitat d'interpretacions que sobre ella es realitzen des de diferents instàncies. La idea d'aquest article no és aportar una anàlisi més sobre el tema, sinó plantejar una reflexió sobre un assumpte que ens afecta a totes les persones en alguna mesura i que, en el cas de les dones, és una de les moltes variants que mantenen les situacions de violència. Em referisc al model amorós de la nostra cultura occidental, al mite de l'amor passió i a les seues conseqüències en les relacions de parella actuals. Intentaré analitzar breument aquest model i les seues projeccions en el present per a plantejar com a hipòtesi que un dels factors (evidentment no l'únic ni el més important) que facilita, afavoreix i dóna suport a la violència de gènere més dramàtica i també a les microviolències quotidianes en les relacions de parella, és el model d'amor romàntic present en la nostra cultura. La meua reflexió comença quan observe que en els relats de les dones que han sofert algun tipus de violència per part de la seua parella apareixen sistemàticament elements d'aquesta idea de l'amor que he anomenat romàntic sobre el qual aquestes dones han construït el seu univers i la seua biografia. IDEALITZACIÓ DE L'AMOR-PASSIÓ La nostra cultura és excessivament complexa com per a explicar els assumptes de la passió i el cor com si foren únicament una qüestió d'hipotàlem, de feromomes, d'olor corporal o d'evolució (triem al més apte per a procrear). La meua experiència en el camp de la clínica i la teràpia de parella em fa pensar que el tema de l'enamorament és molt més complex i té a veure, sobretot, amb la construcció que la nostra cultura realitza sobre l'amor. Explicar com la ideologia de l'amor i l'esquer del romanticisme mantenen en les nostres societats l'estructura familiar suposa, des del meu punt de vista, entendre com, a aquestes alçades de la nostra història, el matrimoni i la parella segueixen sent nuclis fonamentals en l'organització de les nostres comunitats. En una enquesta realitzada pel sociòleg José Luis Sangrador (1) apareix la dada significativa que el 90 % de les persones enquestades manifesten que no es casaran amb algú del que no se senten enamorades. Com es consolida, doncs, el matrimoni en societats no utilitaristes i lliurepensants? Unint-lo a la passió. El que no sembla que aprenguem és que l'amor novel·lesc triomfa sobre gran quantitat d'obstacles però hi ha un contra el qual s'estavellarà sempre: la durada. Sense la idealització de l'amor-passió és bastant probable que els nostres escèptics i cada vegada més laics joves no s'unirien ni pel civil ni per l'Església per a crear una família. En tot cas, tindrien molt més clar que el matrimoni convingut per a pagar el pis o la llum a mitges, construir una cèl·lula econòmica o tenir fills o mantenir relacions sexuals és més una qüestió de contracte i no tant una unió romàntica o passional. Descobrir aquest parany, analitzar-lo i assumir-lo genera bastant confusió en les nostres vides, algunes dificultats, frustració i moltes consultes. El que més esquizofrènia produeix en les parelles és que la passió arruïna la idea mateixa de matrimoni precisament quan se'ls havia presentat com la seua mantenidora i motivadora. Per a parlar d'aquesta ideologia de l'amor o la seua construcció social em remet a un sociòleg i historiador suís (2) i al seu assaig “L'amor i Occident”. Per a Denis de Rougemont, la cultura occidental, a través de la seua lírica, ens presenta un model amorós que té una sèrie de característiques: la idea de l'amor pressuposa el gust per les desgràcies, pels amors impossibles (Tristany i Isolda, Romeu i Julieta), la hiperidealització de l'amor i de la persona estimada. De tal forma és així, que l'amor feliç no té història, només l'amor amenaçat i condemnat és novel·lesc i cinematogràfic. El que exalta el lirisme occidental no és el plaer dels sentits ni la pau fecunda de la parella, no és el respecte i el reconeixement de l'altre, sinó l'amor com a passió patidora.
L'AMOR EN LA LITERATURA I EL CINEMA
En la literatura i el cinema els personatges que encarnen els herois romàntics no s'estimen; el que estimen és l'amor, el fet mateix d'estimar. I actuen com si hagueren comprés que tot el que s'oposa a l'amor ho preserva i ho consagra en el seu cor, per a exaltar-lo fins a l'infinit. Els amants són més feliços en la desgràcia de l'amor que en la tranquil·litat quotidiana de l'afecte mantingut. Es necessiten l'un a l'altre per a estar encesos, però no a l'altre tal com és, i no la presència de l'altre, sinó més aviat la seua absència. Són els obstacles més greus els quals es prefereixen per sobre de tot per a engrandir la passió. De vegades no és l'obstacle el que està al servei de la passió fatal, sinó que, al contrari, s'ha convertit en la meta, en la fi desitjada en ella mateixa. Pense, per exemple, en la psicologia de la gelosia, desitjada o provocada, sol·lapadament afavorida per a tornar a sentir com al principi, i en tota la literatura que s'ha generat entorn d'elles. La literatura va dotar de llenguatge a la passió. Quantes persones reconeixerien el sentiment amorós si no hagueren escoltat parlar mai d'ell? Passió i expressió són gairebé inseparables. A partir del moment en el qual l'instint es perd, la passió tendeix a relatar-se a si mateixa, ja siga per a justificar-se, per a exaltar-se o simplement per a mantenir-se. L'adopció de cert llenguatge implica i afavoreix el desenvolupament de certs sentiments: “la meua vida ha estat una llarga espera per a trobar-te”, “no puc viure sense tu”, “sense tu no sóc res”, “passió que aïlla del món”, “cremada suau”, “et vull més que a la meua vida”, “mata'm de pena però estima'm”. Per descomptat que actualment en la literatura i en el cinema es conten històries que ens diuen el que passa després del “van ser feliços i van menjar perdius”, però ací estic parlant dels nostres mites. El que fa que una història es convertisca en mite és precisament aquest imperi que exerceix sobre nosaltres, a pesar nostre, i generalment sense que ho sapiguem. Un mite és una història, una rondalla simbòlica, simple i evident, que resumeix un nombre infinit de situacions més o menys anàlogues. El mite permet captar d'un cop d'ull certs tipus de relacions constants i destacar-les del poti-poti de les aparences quotidianes. En un sentit més estricte, els mites tradueixen les regles de conducta d'un grup. El mite es deixa veure en la major part de les nostres pel·lícules i novel·les, en el seu èxit entre les masses, en les complaences i els sentiments que desperten, en els nostres somnis d'amors miraculosos. El mite de la passió actua en tots el llocs en el que aquesta és somiada com un ideal i no temuda com una febre maligna; en tots els llocs on la seua fatalitat és requerida, imaginada com una bella i desitjable catàstrofe. Viu de la mateixa vida dels qui creuen que l'amor és un destí, que ens ha de consumir amb el més pur i més fort i més veritable foc, que arrossega felicitat, social i moral. Viu de la mateixa vida que el nostre romanticisme. Racionalment, sabem que la passió i el desig s'acaben, que la vida en comú és complicada i implica una negociació constant, que la convivència transforma irremeiablement el desig; no obstant això, vivim encara en la idea del mite de l'amor-passió que ha generat i genera un prototip de relació. Sabem que l'amor és una cosa però fantasiegem amb una altra: un amor etern, únic i permanent en el temps. UNA CONSTRUCCIÓ D'OCCIDENT
El mite de l'amor passional és una construcció d'Occident. A Orient i a la Grècia contemporània de Plató l'amor és concebut com a plaer, com a simple voluptuositat física, i la passió, en el seu sentit tràgic i dolorós, no solament és escassa, sinó que a més, i sobretot, és menyspreada per la moral corrent com una malaltia frenètica. El concepte d'amor no existeix a Xina. El verb estimar és emprat només per a definir les relacions entre la mare i els fills. El marit no estima la dona, “té afecte per ella”. Als xinesos se'ls casa molt joves i el problema de l'amor no es planteja. No comparteixen els eterns dubtes europeus: és amor o no això que sent? estime aquesta dona, aquest home o sent només afecte?, estime aquest ésser o estime l'amor? Tampoc senten desesperació o dolor quan descobrixen que han confós l'amor amb les ganes d'estimar. Un psiquiatra xinés consideraria símptomes de bogeria aquestes qüestions. Mentre que en molts països els matrimonis són concertats prèviament, en les nostres societats el suport d'una institució social bàsica, la família, es fonamenta en l'amor romàntic. L'ideal romàntic construït culturalment ofereix a l'individu un model de conducta amorosa, organitzat al voltant de factors socials i psicològics; durant la nostra llarga socialització aprenem el que significa enamorar-se, associem a aquest estat determinats sentiments que hem de tenir, el com, el quan, de qui i de qui no… Alguns elements són prototípics: inici sobtat (amor a primera vista), sacrifici per l'altre, proves d'amor, fusió amb l'altre, oblit de la pròpia vida, expectatives màgiques, com la de trobar un ésser absolutament complementari (la mitja taronja), viure en una simbiosi que s'estableix quan els individus es comporten com si de debò tingueren necessitat d'unir-se a l'altre per a respirar i moure's, formant així entre ambdós un tot indissoluble. Aquest concepte d'amor apareix amb especial força en l'educació sentimental de les dones. Per a nosaltres, viure l'amor ha estat un aspecte que fa empal·lidir tots els altres. Les nostres heroïnes literàries com madame Bobary, la Regenta, Julieta, Melibea, la Dama de les Camèlies, Ana Karenina… viuen l'amor com a projecte fonamental de la seua vida. L'escriptora Lourdes Ortiz (3) analitza com en la majoria d'aquestes històries veiem que el que per a la protagonista és la vida sencera, per al personatge masculí és només una part de la seua existència. L'amor com a projecte prioritari i substancial segueix sent fonamental per a moltes dones i sense ell senten que la seua existència manca de sentit. A pesar dels canvis profunds aconseguits en el segle XX pel moviment feminista, les dones, en major mesura que els homes, assumeixen aquest model d'amor i de romanticisme que ens fa ordenar la nostra biografia i la nostra història personal entorn de la consecució de l'amor. Moltes dones busquen encara la justificació de la seua existència donant a l'amor un paper vertebrador de la mateixa, concedint-li més temps, més espai imaginari i real, mentre que els homes concedeixen més temps i espai a ser reconeguts i considerats per la societat i els seus iguals (4). Mentre que en general solem triar a les amistats entre aquelles persones que més ens gratifiquen, que més ens respecten i que més compensacions emocionals i afectives ens reporten, no obstant això, és possible que ens relacionem a nivell de parella amb persones que no només no ens gratifiquen, sinó que ens omplin d'amargor, sofriment i dany físic i psíquic. Com explicar la persistència de l'amor o la relació en aquests casos? Com es pot estimar a qui et mortifica i anul·la? No és una qüestió d'irracionalitat, i em negue a creure que les persones, sobretot dones, que viuen aquestes situacions són ximples, masoquistes o boges. És important que comencem a explicar aquests amors patètics i plens de sofriment, sacrificis personals i renúncies, sobretot quan, en major o menor mesura, moltes persones han viscut i suportat en les seues relacions de parella alguna que altra humiliació, falta de respecte per les seues opcions o opinions, limitacions a la llibertat, algun que altre menyspreu, pressions per a fer això o allò altre, xantatges i imposicions. L'ESPIRAL ‘DE VIOLÈNCIA’
Les dones que estimen massa, aquelles que busquen l'amor romàntic obstaculitzat per l'elecció de persones difícils, agressives o controladores tenen més possibilitats de viure en la violència, consentir-la i romandre en ella, perquè aquesta relació és la que dóna sentit a la seua vida. Una de les característiques que tenen totes les històries relatades per dones que sofrixen maltractament és precisament aquesta discontinuïtat en la relació. No són històries afectives temperades pels anys, sinó que apareixen sempre intervals de pau i dolor, fase de lluna de mel entre els episodis de maltractament: hui et maltracte i demà t'estime més que en la meua vida, sense tu no sóc res, perdona'm, et vull; tot això acompanyat de mostres extraordinàries de cura i afecte fins a la pròxima escena. Se li ha donat el nom tècnic d'espiral “de violència”, en la qual els episodis de maltractament són cíclics. Quan les dones es plantegen abandonar el maltractador han de reconstruir la seua nova biografia en un context aliè a les seues tradicions i abandonar un lloc en el qual es comportaven com a amants, esposes i mares. Es tracta de deixar el seu projecte vital; renunciar a l'amor és el fracàs absolut de la seua vida, i és molt difícil que vegen en aquest canvi una promesa de vida millor. Les dones segueixen interpretant la ruptura matrimonial com un problema individual, com una situació estressant i anòmala i no com l'alliberament d'una situació opressiva que, a més, ha de ser tractada com a problema col·lectiu i no individual. I en aquest sentit, és la societat la que ha de rehabilitar-se, la que ha de ser duta a teràpia, perquè són les construccions, les històries i els mites d'aquesta societat els que estan en l'origen i l'arrel del problema de la violència domèstica. El nostre model social és el màxim legitimador d'aquests i altres comportaments i, com a tal, la violència domèstica serà el plat de tots els dies si no som capaços de qüestionar-nos quin tipus de societat genera maltractadors, quina societat genera aquesta patologia del vincle amorós. Al seu torn, hem de pensar quin tipus de cultura és la nostra quan permet que dones capaces i adultes suporten, en nom de l'amor, la humiliació i el sofriment; perquè, en lloc d'escapar d'aquestes situacions, busquen solucions pelegrines i absurdes com tenir fills, automedicar-se o disculpar a seua parella per a no perdre allò que fonamenta la seua vida: l'amor. Condemnar la passió en bloc seria voler suprimir un dels aspectes de la nostra creativitat i de la nostra història. A més d'impossible, és una tasca titànica. La meua pretensió és només la d'alertar, prevenir, analitzar, aïllar la passió, desmuntar-la, si es vol, per a observar-la i conéixer millor les seues propietats. Fer-nos més conscients d'aquest procés ens fa més lliures, i parlar de la utopia ens acosta més a ella i a les seues possibilitats, a la recerca de relacions més alternatives al model a l'ús de major qualitat, més plàstiques i que ens estalvien sofriment. La meua experiència professional i també personal em diu que qui dóna molta importància a la seua vida amorosa en detriment d'altres aspectes vitals sofreix més, se subscriu abans al sofriment com meta, en comparació amb aquelles persones que mostren menys interés pel camp sentimental i que ponderen en el seua justa mesura la vivència de l'amor. M'agradaria educar a les noves generacions en una anàlisi més crítica d'aquest model amorós i estaria més conforme si els férem plantejaments més realistes sobre l'arbitrarietat de l'elecció amorosa. M'agradaria que entengueren que no hi ha ningú en el món que puga satisfer-nos definitiva i eternament, que els afectes són múltiples, de diferent pelatge i complexitat, que l'amor no pot basar-se en renúncies i sacrificis i que mai hauríem d'abandonar la nostra individualitat, els nostres projectes personals, el nostre espai propi en nom de l'amor.
(1) Sangrador, José Luis: “Consideraciones psicosociales sobre el amor romántico”, en Psicothema 1993, vol. 5, Suplemento, pp.181-196. (2) De Rougemont, Denis: "El amor y Occidente" Ed. Kairós, Barcelona, 1979. (3) Ortiz, Lourdes: "El sueño de la pasión" Ed. Planeta, Barcelona, 1997. (4) Altable Vicario, Charo: "Penélope o las trampas del amor" Nau Llibres, Valencia, 1998. |
.JPG)
