PRESENTACIÓ DEL LLIBRE OBERT TOTA LA NIT

El passat dissabte per la vesprada va tindre lloc la presentació del llibre Obert tota la nit, escrit per Josep Chordà Fandos. L'espai on és va fer la presentació no podia ser un altre que el Pub Jamaica, l'escenari principal del recull de 12 contes agrupats en aquesta publicació.

L'autor, acompanyat de Rafa "Jamaica" que va actuar com amfitrió, va relatar al nombrós públic les motivacions que l'havien portat a escriure la seua obra. "És un mena d'agraïment a Rafa i a May per la seua tasca al front del local"

El llibre no està publicat encara però Josep Chordà ens ha fet arribar uns PDFs perquè tothom el puga llegir en aquest enllaç el podeu descarregar.

OBERT TOTA LA NIT (pdf)
PORTADA (pdf)

A continuació engaxem la introducció de l'obra:

A TALL DE JUSTIFICACIÓ

El primer record que tinc del Music Pub Jamaica es remunta al 1982. No sé si
és la primera vegada que hi vaig entrar, però sí la primera de la qual tinc memòria.
Al Jamaica hi havia llavors, a la part de dins, taules i cadires o butaques de
canya, molt incòmodes. Vam seure al fons, tot i que el local era buit. Rafa es
movia entre les taules servint amb el seu posat habitual de persona que té un
univers propi i que et mira des de la llunyania del seu món. Aleshores era la
persona més pintoresca del local perquè, a banda de la seua aura visible i de la
música tan estranya que posava al pub, parlava en francés amb les seues germanes
i en un espanyol afrancesat amb la resta del món. Amb tot això, el Jamaica era,
sense cap mena de dubtes, el pub més exòtic del poble. O almenys, així ho
recorde.
Des d’aleshores, i fins avui mateix, he continuat freqüentant el Jamaica.
Algunes temporades més i altres menys. Hi he anat amb amics, sobretot, però
també amb col°§legues o companys de batalles… També hi anava quan festejava, i
després de casats. I amb els nostres fills. I encara més, en els últim anys s’ha
convertit en un punt clau de les concentracions de Xarrameca… i de les escapades
dels divendres «me’n vaig a baixar el fem» amb Alvarito.
Pelats de fred, fora, a la terrassa o amb els ulls plorosos pel fum, dins, hem
arreglat el món unes quantes vegades.
Al Jamaica vaig entendre quan era (més) jove que hi havia un altre tipus de
música, de gent, de món i de saber estar. El que en un principi només era un altre
pub —molt diferent de la resta, això sí— a poc a poc es va convertir en una illa on
podia refugiar-me i reposar. (Això de l’illa no és ben bé meu, ho va dir un vell amic
a propòsit no del pub sinó d’algunes persones que hi anàvem.) La metàfora no pot
ser millor, perquè en el fons ell i nosaltres érem (som) nàufrags en el món real. Al
Jamaica estem com en un altre món i una mica aïllats de tot plegat.
Fa uns quants mesos em vaig adonar que ja havia passat una bona pila d’anys
des d’aquella primera vegada, i que a pesar d’haver passat tant de temps, encara
hi anava i m’hi sentia a gust en aquella illa. Aleshores vaig considerar que gairebé
tenia l’obligació d’agrair a Rafa i a May el fet que hagueren mantingut aquest
tarannà de respecte, tolerància, llibertat i bona música al llarg dels últims trenta
anys. I llavors vaig a començar a escriure aquests contes.
Doncs les pàgines que vénen a continuació parlen de tot això, de l’illa i dels
nàufrags. Per això pot semblar que en el fons tots els contes són la mateixa història
o que s’hi assemblen bastant.
El que no volia, però, era relatar les coses que m’han passat a mi al Jamaica,
o les coses que m’han contat que els ha passat a algú. Des del primer moment vaig
refusar la idea de fer un inventari d’experiències personals o un anecdotari
divertit. El que ve a continuació són històries sobre la vida i el no viure, sobre
l’amor i el desamor, reflexions sobre la solitud, o l’angoixa existencial que et fa
trontollar quan t’adones de com funciona tot… res a veure, doncs, amb els
«recordes quan…» o altres romanços. Per això, gairebé tot el que ocorre en aquests
contes —incloent-hi els personatges i la seua vida— prové de la meua imaginació i,
com se sol dir, qualsevol paregut o semblança amb la realitat és pura coincidència.
Els contes tenen dos elements comuns: en tots —a vegades a primera fila,
altres vegades en el rerefons— l’illa, el pub, fa un paper de protagonista, és on es
desenvolupa l’acció, on es troba l’amor, on arriba la solitud… I a més del pub, hi ha
la música, impossible de separar del Jamaica, que acompanya la vida i miracles
dels personatges.
Aquests contes d’Obert tota la nit volen ser la meua aportació al trenta
aniversari del Music Pub Jamaica i el meu agraïment a totes les persones que l’han
fet possible en les tres últimes dècades. I també ara mateix.
I que es mantinga amb molta salut trenta anys més i que jo ho puga veure.

Borriana, 6 de novembre de 2007