Ahir quan vaig posar el noticiari em van tremolar els braços. Se’m va posar un nus en l’estòmac i en la gola que m’impedien parlar, dinar i fins i tot em costava escoltar les barbaritats que mon pare amollava cara la tele. Deia algo com “gorrina”i“bollera”, però jo no tenia força per a aportar cap altra cerdà, ni per a explicar el que em passava a mi pel cap. Tanta era la força que m’engarrotava que la única forma d’expressió que el meu cos em va permetre va ser una tremolor als llavis i una llàgrima.
És una sensació molt xunga, difícil d’explicar si no t’ha passat mai. Recorde que una volta em va passar algo similar en un dinar, quan uns “familiars” es posaren a maleir a tots els “Moros i Imigrants” que “són uns delinqüents”, i que “ens portaran a la destrució d’este país” (Espanya). Mon pare es va encendre en flama i va començar a recriminar-los intentant que entraren en raó, i la cosa es va ficar tan tensa que vaig tindre que anar-me’n al bany amb ganes de vomitar. És la sensació d’impotència. La sensació de que, per més que empleares tots els teus esforços en fer comprendre que el que fan i pensen no és correcte, s’ho passarien tot PEL FORRO i farien cas omís a totes les teues rèpliques. Perquè en realitat NO volen comprendre; ja estan bé així com estan, a ells tot això en realitat els la repampinfla… s’entretenien més pelant gambes.
Et passes la vida defensant una ideals, defensant allò que es teu i que és també de tots els teus companys de lluita. Et manifestes rehivindicant allò que creus just i denunciant allò que no ho és i normalment, per desgràcia, no et queda més que tragar, baixar-te les bragues i que te la claven. Això de manifestar-se, sembla que s’ha convertit en un ritual per a perdedors, és com una espècie de “acte” per a “que es queden tranquilets, que diguen quatre coses, i que se’n tornen a casa per on han vingut”…
¿Què s’ha de fer per a que un govern respecte la decisió d’una majoria en una democràcia?
¿Què s’ha de fer per a que un govern, que en principi ha de treballar pel bé dels ciutadans, faça cas als ciutadans?
¿Què s’ha de fer per a que un govern autonòmic acate les lleis del Tribunal Suprem de l’Estat a què pertany?
Penseu que a Rita tot açò li estarà afectant? Podrà dormir tranquila? I Peralta?
Diuen: “Compliu les lleis!”.. i ells no les compleixen.
Diuen: “La violència no és el camí per a l’enteniment”… I se lien a òsties amb tot el qui pillen per devant, ja estiga sentat, dret, tinga 22 anys o 78.
Ahir al veure les imatges de la policia carregant sobre la gent sentada davant de l’edifici que anaven a enderrocar, em vaig sentir com una merda. Impotent. Entre altres coses perquè la gent que estava allí eren copanys, i haguera estat jo també si les oposicions no s’hagueren convertit en la meua prioritat els pròxims dos mesos. Quan vius una cosa de tan a prop i veus patir a tanta gent injustament, el seu dolor és transmet amb l’oxigen de l’aire. Forma part de la teua vida i et fa mal també a tu. El planeta està composat de matèria orgànica i inorgànica de forma continuada, sense espais. Alguns físics aseguren que tots estem conectats per partícules que es mouen i ens conecten a les persones, les plantes i fins i tot les roques. A mi em passa una cosa pareguda, quan sent dolor i rabia al meu voltant em contàgie de la sensació. I ahir vaig sentir com eixa sensació aplegava al sofà de ma casa de Borriana directament des del carrer San Pere del Cabanyal.
Jo no sóc partidària de la violència. Tot el que tinga que vore en colps, dolor i sang me cou (com a tots, supose). Però igual un RUSCO al cap li faria recordar a algún governant que altre que ací som tots persones, que volem viure en pau i que no ens agrada que es riguen de nosaltres. Que ja està bé de jugar als semidéus, i que es claven al florí les avingudes, els trajes, les urbanitzacions i la Copa Amèrica.
Tot el meu suport al Barri del Cabanyal, als veïns i veïnes, i a tots els que esteu en la “first line” aquestos dies tan negres.
Des de l’estudi pensaré en pedres i excavadores, a vore si per algun cas és de veres que estem conectats i puc dirigir algún bolo a la mèdula espinal d’algun “mandamàs” del Filldeputisme Il•lustrat que ens representa a València.
FORÇA, MOLTA FORÇA!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada