Deia Valle Inclan “Les coses no són com les veiem sinó com les recordem”. L'ombra de Franco
es projecta sobre la nostra cultura política, és el solatge sociològic i cultural del franquisme La
societat en el seu conjunt va quedar marcada per influències ideològiques que fan que aquests
trets de continuïtat estiguen patents en la nostra vida pública. Les petjades del franquisme en la
nostra cultura política també estan en el fantasma de la guerra. El general que va perpetuar i va
exaltar miserablement el fantasma de la guerra que ell havia guanyat perquè ningú oblidés que
la pàtria era el seu legítim i indiscutible botí de guerra.
Franco va negar la història i en va refundar una; sense partits, sense sindicats, sense
Parlament, sense premsa ni Estat de dret. L'essència de la Pàtria encarnada en l'exèrcit i
l'Església, tancada a la influència estrangera. Això va provocar una ruptura en la societat
espanyola amb el primer terç de segle, va bloquejar el procés de transformacions socials i
polítiques iniciades entorn del 1900. Va aniquilar la primera classe obrera organitzada de la
nostra història i va liquidar amb la mort i l'exili massiu la primera generació d'intel·lectuals que
havia establert estrets ponts amb les ciències, el pensament i art europeus. Ni n’hi havia passat
ni llocs de memòria on reconèixer-nos.
Es de necessitat la condemna a una Dictadura que va ser sanguinària en temps de guerra i
de pau. Aquests crims van succeir en el context de les forces socials que representava l'Estat
franquista i de la pròpia personalitat de Franco; una personalitat amb una trajectòria de deu
anys al Marroc amb els feroços mercenaris dels regulars i després amb les embrutides tropes
de xoc del despietat Terç Estranger, on era habitual decapitar als presoners i exhibir els seus
caps com a trofeu; el que ell cridava les petites entremaliadures dels seus xics (Diari d'una
Bandera). D'ací la serenitat per a utilitzar el terror en la guerra civil i els anys que van seguir
(Paul Preston).
Franco li va donar a l’estat una tràgica unitat, amb la l’arbritarietat d’unes lleis i dels consells
de guerra sumaríssims d'urgència, on s’hi feia comparèixer de vuit a deu reus de molt distinta
procedència, política, intel·lectual, unificats tots com autors del mateix delicte de rebel·lió
militar. De la mateixa manera estaven repletes les presons. Fins i tot, va haver venjança
en el repartiment de queviures, habitatges i llocs de treball en les zones que havien estat
republicanes i que pertanyien als guanyadors del botí de la guerra, els qüestionaris, les
declaracions jurades obligatòries per a tot bastaven per a discriminar, era el país de porters i
policies; de les delacions.
Després de la guerra civil es va desplegar tot un aparell per part dels guanyadors, la dreta i
l’Església També va recórrer a la jerarquia eclesiàstica per a beatificar la guerra civil com la
Croada. D’altra banda, la signatura del Concordat amb el Vaticà va reconèixer el catolicisme
com a religió de l'Estat; quedant l'Església exempta d'impostos i l'Estat finançava els seus
pressupostos.
Als anys quaranta l’Església va fer l’aliança amb el poder polític, participa en el discurs polític
del poder, el nacional catolicisme amb la seua concepció de natura i gràcia, és a dir, l’aliança
estreta entre el poder polític i l’eclesiàstic. Va ser el teòleg José González Ruiz qui va encunyar
el terme nacionalcatolicisme per anomenar el maridatge entre l’espasa i la sagristia que
governà l’estat amb mà de ferro. Als cinquanta es constitueix ella mateixa en l’eix de la societat,
és l’ocupació de la societat civil per l’Església, una societat arcaica i reaccionària.
El règim va venir a desfer-se quan la repressió es va convertir en espantall, les seues últimes
convulsions van contribuir a desprestigiar-lo. Va haver de tot, els afusellaments del 75, els
assassinats de Vitòria, la matança del carrer de Atocha, un moviment final encoratjat pel govern
de la Transició d'Arias vell repressor i de Fraga ministre de l'Interior, tacat pel franquisme i
les seues violències. L'oposició militar encara va encoratjar el cop militar del 81 de Milan del
Bosch, Armada i Tejero.
A dia d’avui, encara més de 5.ooo persones busquen les restes de familiars morts, nombroses
persones que havien deixat conviure la seua por amb un silenci polític en el qual els
desapareguts no existien; les associacions de familiars d’afusellats, presos, represaliats i
exiliats, han aportat documents i testimonis. Les víctimes de la repressió segueixen esperant la
llei de rescabalament moral i jurídic ( la revisió de les sentències) per les condemnes de mort i
de presó, pels camps de treball, per les incautacions de béns, per les represàlies laborals, els
fills robats a les preses republicanes.
Què li passa a la democràcia espanyola si a més de tenir problemes per complir els principis
de veritat justicia i reparació fa impúnement homenatges amb actes religiosos a la figura de
Franco cap d’estat d’un règim dictatorial i sanguinari violador dels drets humans i comdemnat
unànimement pels organismes europeus.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada